Déu, pàtria i rei, versió moderna

El Punt

27/08/2010

Jaume Oliveras i Costa

Una certa estètica carlista és a la base dels actuals partits nacionalistes

La mort del cap de la casa Borbó-Parma, la setmana passada, m’ha evocat una imatge de la infància, als anys seixanta, quan el germà gran del meu pare, tornant d’un indefinit viatge a l’estranger, li portà una fotografia dedicada de Carles Hug, feia molt poc casat amb Irene d’Orange i nomenat hereu del pretendent Xavier. El pare, educat en una família carlina però lluny d’adhesions ideològiques, guardà amb estima aquella fotografia, que jo recordo haver vist moltes vegades a un calaix del seu dormitori. L’oncle, que tingué certa importància en l’estructura de l’aparell carlí, estava exultant i confiava en la personalitat de qui havia de substituir el rei Xavier. Després, el propi enfrontament de Xavier Borbó-Parma amb el règim franquista i la posterior deriva cap el socialisme autogestionari, aprofundida per Carles Hug, deixà el germà del meu pare molt descol·locat en el mapa del nou carlisme, dubtant entre la fidelitat a Carles Hug i la temptació immobilista de Sixto Enrique, un dilema que compartiren molts dels militants històrics i que mantingueren fins la mort. A casa, la fotografia continuava al calaix.

Parlar del carlisme, avui dia, pot semblar una antigalla; però res més lluny de la realitat, quan les seves influències doctrinals encara es deixen sentir en algunes formacions polítiques catalanes –i, també, basques i navarreses– i en el conjunt de la vida del país. És veritat que gaire res tenen a veure les qüestions dels drets successoris o l’abrandat cant de l’Oriamendi, però una certa estètica carlista és a la base dels actuals partits nacionalistes, igual com previu en certs sectors, sobretot rurals, de la societat catalana. De la mateixa manera que és impossible parlar del llarg període de la història del país, entre 1830 i 1940, sense tenir en compte el carlisme i la seva implantació, l’evidència demostra el paral·lelisme entre aquest moviment i el centre-dreta català a partir de la imposició franquista, quan un i altre es podien comptar entre els guanyadors de la Guerra Incivil, però la realitat els portà als rengles dels derrotats, quan foren arraconats, i fins i tot perseguits, per designi del general colpista.

Del carlisme fundacional poc en resta i fins la línia successòria dels pretendents podria ser discutida, si no és que des de fa temps només pot considerar-se una pretensió irreal. Els Terços Requetès, com les guerrilles rurals, són als llibres d’història. Quan Xavier de Borbó-Parma convocà la Junta Nacional Carlista, el gener del 1965, al castell austríac de Pucheim, s’inicià la darrera possibilitat d’un partit que ja havia complert la seva funció històrica. Les noves directrius de renovació ideològica i l’aposta a favor del socialisme autogestionari intentaren un salt al buit. Carles Hug, un home intel·ligent i ben preparat, acceptà la contradicció de reinterpretar el Déu, pàtria i rei, i mantenir el pols que desembocà en els luctuosos fets del Montejurra 1976 i en l’intent electoral del 1979, quan es presentà per Navarra i aconseguí uns vint mil vots, insuficients per qualsevol representació parlamentària. Reafirmat en la condició de cap de la Casa Borbó-Parma i acomboiat per les seves tres germanes, Carles Hug fou conscient del paper que calia jugar, acatant la Constitució i reconeixent la figura de Joan Carles, deixant sense argumentacions les pretensions de l’ultradretà Sixto Enrique i jugant, des de la llunyania del treball docent a Nord-amèrica, a favor de la consolidació democràtica.

Vivint els darrers deu anys entre Brussel·les i Barcelona, amb llargues estades a la Costa Brava, ferit de mort per un càncer irreversible, fa pocs dies escrivia el seu testament polític, posant confiança en el seu fill Carles Xavier per dirigir la dinastia i acomiadant-se dels seus fidels amb un “només us demano serenitat i que no abandoneu el nostre projecte de llibertats, expressió moderna dels nostres antics furs”. No sé on va anar a parar aquella antiga fotografia.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s